Segueixo amb anyorança els missatges que envía l'amiga Francesca que ha continuat el camí. Sento que voldría estar caminant jo també. Quan vaig arribar a casa, vaig netejar les sabates i les vaig deixar en un racó del jardí. A sopluig. I les mirava i no em venia de gust tancar-les una altra vegada a casa. Ahir algú me les va endreçar. Gràcies. Jo no ho hagués fet.
Estic contenta d'haver fet un altre trosset de camí aquest any. Però no hi ha día que no em pregunti si l'any que bé hi podré tornar. Si el podré acabar. Com deia la pelegrina que em vaig trobar al bany: "i poder atravessar Espanya de punta a punta i dir, ja he arribat. Sóc on s'acaba la terra!". Somric al pensar-hi i em dic a mi mateixa que ho faré. Lo ideal seria poder-ho fer les quatre. L'Anna, la Marta, la Núria i jo. Això seria fantàstic. I trobar-nos amb més ángels del camí. Conèixer a mes peregrins que, com nosaltres, caminen o pedalen només per arribar a Santiago! abraçar l'apòstol i donar les gràcies per tantes coses! I a la plaça, sentir de nou l'emoció que vàrem experimentar l'any passat!
Però mentre m'empapo de pensaments optimistes, no puc evitar recordar les creus que hem trobat pel camí de gent que no l'han pogut acabar. Alguns d'ells havien vingut de tant lluny! I me'ls imagino quan van començar el seu camí, esperant també arribar a la plaça i abraçar a l'apòstol.
Sigo con añoranza los mensajes que envía una amiga que ha continuado el camino. Siento que me gustaría estar caminando aun. Cuando llegué a casa, limpié los zapatos y los deje en un rincón del jardín. Resguardados. Y los miraba cada día y no tenía ganas de encerrarlos otra vez en casa. Ayer alguien los entró. Gracias. Yo no lo habría hecho.
estoy contenta de haber hecho otro trozo del camino este año. Pero no hay día que no me pregunte si el próximo año podré regresar. Si podré acabar el camino. Como decía la peregrina que me encontré en el baño. "y poder atravesar España de punta a punta y decir, ya he llegado! Estoy donde acaba la tierra!" Sonrio al recordarlo y me digo a mí misma que voy a hacerlo. Lo ideal sería poderlo acabar las cuatro: Anna, Marta, Núria y yo. Eso sería fantástico! Y encontrarnos con mas ángeles del camino. Conocer a más peregrinos que, como nosotras, caminan o pedalean solo para llegar a Santiago!! Abrazar al apóstol y dar las gracias por tantas cosas! Y en la plaza, sentir de nuevo la emoción que experimentamos el año pasado. Pero mientras me lleno de pensamientos optimistas, no puedo evitar recordar las cruces que hemos encontrado por el camino, de personas que no lo han podido acabar. Algunos de ellos habían venido de tan lejos! Y me los imagino cuando empezaron su camino, esperando, también, llegar a la plaza y abrazar al apóstol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario