Aquesta nit he dormit malament. Poques hores i amb malsons. Ahir em vaig carregar a l’esquena amb experiéncies d’altres persones. Sóc així: com una esponja. Em vaig adormir angoixada i m’he despertat potser encara pitjor. Amb por de no poder acabar el camí si no se’m passa el mal estar que porto a dins. Sortim d’Estella i a pocs quilometres parem a una font que treu, de la banda esquerra vi, de la dreta, aigua. Fem fotos, i tots, probem de la banda esquerra… bo. Contimuem el camí. I jo m’estic carregant encara més. A més em fa mal el genoll. A mig camí parem a reposar a un bar. Aprofito per fer-me fregues al genoll. Algú a qui no havia vist mai, em crida pel meu nom i em pregunta quéè em passa. Se m’acosta i sense més em comença a fer reiki al genoll. Amb poca estona el dolor em va passant. Després parlo amb ell. No es dedica al reiki, però si veu algú que està molt carregat l’ajuda… em deu veure carregada pequè em passa la mà per sobre l’ombro dret i sense ni tocar-me sento com tots els mals, de sobte, desapareixen. Em regala una ampolleta d’aigua de Lourdes, població on ell diu ser veí (ves fent glopets diu l’Anna, rient) i desapareix, de la mateixa manera com ha arribat. Passo la resta del camí fresca com una rosa! No en tinc cap dubte. Era el meu àngel del camí. Sense el seu cop de mà hagués deixat el camí aquí mateix.
A Los Arcos parem a dinar. Encara ens falten 8 km fins a Torres del Rio. Aquí ens acomiadem dels amics que hem fet durant el camí. Alguns perquè acaven aquí la seva aventura. Un taxi els espera i ens diem adeu amb pena i abraçades. D’altres perquè demà volen continuar des de Los Arcos, com és el cas del tros de pa holandés que es queda per continuar demà des d’aquí. D’altres (valents!) continuen caminant amb nosatres. Me’n vaig plorant. Els comiats són així. Aquella pena d’haver conegut i no saber si tornaras a veure mai més aquella persona. Això, ho decidirà el destí.
Aquests vuit km que fem tot paint el dinar, sota el sol brillant, esperant que bufi el vent, es fan massa llargs. No hi ha cap ombra. Sota una petita olivera hi trobem dues noies reposant. Sota una altra olivera, un noi dormint. Nosaltres continuem caminant. a 700 m de Torres del Rio, trobem un parc, amb ombres i una font. Aquí perdem la compostura. Ens posem de caps a la font. Rient i jugant i esquivant els mosquits. Llestes i fresques per continuar els 700 m. A Torres del Rio descansem una estona, compartim els 8 km amb els amics que també els han patit i busquem un lloc per sopar. A la botiga del poble trobem més que embotits, tomàquets i pa. Trobem un bonic lloc per descansar. Una dependenta esplendida i encantadora que ens acull com si fossim de la familia i un bonic espai on compartir més experiencies amb pelegrins tot escoltat música d'en Lluís Llach. El dia ha estat llarg i intens i anem a dormir molt aviat.
Esta noche he dormido mal. Pocas horas y con pesadillas. Ayer me cargué a la espalda con experiencias de otras personas. Soy así: una esponja. Me dormí angustiada y desperté todavia peor. Con miedo a no poder acabar el camino si no me recuperaba. Salimos de Estella y a pocos quilometros nos paramos a una fuente que del lado izquierdo brotaba vino. Del derecho agua. Sacamos unas fotos y todos probamos de la fuente, el lado izquierdo… rico!. Continuamos el camino. Yo me estoy cargando cada vez mas. Además me duele la rodilla. A medico camino paramos a descansar a un bar. Aprovecho para hacerme unos masajes en la rodilla. Alguien a quien jamás he visto se me acerca y sin más me empieza a hacer Reiki. Al poco rato, el dolor se alivia. Después hablo con él. No se dedica al Reiki pero si ve a alguien muy cargado le ayuda… me habrá visto cargada porqué me pasa la mano por el ombro derecho y sin tan siquiera tocarme noto que todos los males, de repente desaparecen. Me regala una botella de Agua de Louredes, población donde él vive. "Ve tormando sorbitos", dice Anna riendo! y él desaparece del mismo modo que ha llegado. Paso el resto del camino fresca como una rosa! En los Arcos, paramos a comer. Ahun nos faltan 8 km hasta torres del Rio. Aquí nos despedimos de los amigos que hemos hecho durante el camino. Algunos porqué acaban aquí su aventura. Un taxi les espera i nos despedimos con pena y abrazos. Otros porqué mañana quieren continuar des de los Arcos, como es el caso del trozo de pan Holandés se queda para continuar mañana desde aquí. Otros (valientes) cotinuan caminando como nosotras. Me marcho llorando. Las despedidas son así. Aquella pena de haber conocido y no saber si volveras a ver a aquellas personas. Esto lo decidirá el destino. Estos ocho km que hacemos mientras digerimos la comida, bajo el sol brillante, esperando que sople el viento, se hacen demasiado largos. No hay ni siquiera una sombra. Bajo un pequeño olivo encontramos a dos mujeres descansando. Bajo otro olivo a un hombre durmiendo. Nosotras continuamos caminando. A 700 m de Torres del Rio, encontramos un parque con sombras y una fuente. Aquí perdemos la compostura. Nos ponemos de cabeza a la fuente. Riendo y jugando. Esquivando los mosquitos. Preparadas y frescas para continuar los 700 m. A torres del Rio descansamos un rato. Compartimos el recuerdo de estos 8 km con los amigos que también han sufrido y buscamos un sitio para cenar. A la tienda del pueblo, además de fiambres, tomates y pan encontramos un bonito lugar para descansar. Una tendera atenta y acogedora que nos atiende como si fueramos amigas de toda la vida, un bonito espacio para compartir mas experiencias con peregrinos. El dia ha sido largo e intenso. Nos vamos a dormir temprano.


No hay comentarios:
Publicar un comentario