jueves, 9 de julio de 2015

I després... / Y después

I després... LOGROÑO-BURGOS 2016!
Avui, encara no dos setmanes deprés d'haver tornar, puc dir que ja estic a punt!

Y después.... LOGROÑO-BURGOS 2016!
Hoy, cuando no han pasado todavía dos semanas desde que hemos regresado, puedo decir que ya estoy a punto!!!

Una setmana més tard / Una semana mas tarde

Segueixo amb anyorança els missatges que envía l'amiga Francesca que ha continuat el camí. Sento que voldría estar caminant jo també. Quan vaig arribar a casa, vaig netejar les sabates i les vaig deixar en un racó del jardí. A sopluig. I les mirava i no em venia de gust tancar-les una altra vegada a casa. Ahir algú me les va endreçar. Gràcies. Jo no ho hagués fet.

Estic contenta d'haver fet un altre trosset de camí aquest any. Però no hi ha día que no em pregunti si l'any que bé hi podré tornar. Si el podré acabar. Com deia la pelegrina que em vaig trobar al bany: "i poder atravessar Espanya de punta a punta i dir, ja he arribat. Sóc on s'acaba la terra!". Somric al pensar-hi i em dic a mi mateixa que ho faré. Lo ideal seria poder-ho fer les quatre. L'Anna, la Marta, la Núria i jo. Això seria fantàstic. I trobar-nos amb més ángels del camí. Conèixer a mes peregrins que, com nosaltres, caminen o pedalen només per arribar a Santiago! abraçar l'apòstol i donar les gràcies per tantes coses! I a la plaça, sentir de nou l'emoció que vàrem experimentar l'any passat!

Però mentre m'empapo de pensaments optimistes, no puc evitar recordar les creus que hem trobat pel camí de gent que no l'han pogut acabar. Alguns d'ells havien vingut de tant lluny! I me'ls imagino quan van començar el seu camí, esperant també arribar a la plaça i abraçar a l'apòstol.
Sigo con añoranza los mensajes que envía una amiga que ha continuado el camino. Siento que me gustaría estar caminando aun. Cuando llegué a casa, limpié los zapatos y los deje en un rincón del jardín. Resguardados. Y los miraba cada día y no tenía ganas de encerrarlos otra vez en casa. Ayer alguien los entró. Gracias. Yo no lo habría hecho.
estoy contenta de haber hecho otro trozo del camino este año. Pero no hay día que no me pregunte si el próximo año podré regresar. Si podré acabar el camino. Como decía la peregrina que me encontré en el baño. "y poder atravesar España de punta a punta y decir, ya he llegado! Estoy donde acaba la tierra!" Sonrio al recordarlo y me digo a mí misma que voy a hacerlo. Lo ideal sería poderlo acabar las cuatro: Anna, Marta, Núria y yo. Eso sería fantástico! Y encontrarnos con mas ángeles del camino. Conocer a más peregrinos que, como nosotras, caminan o pedalean solo para llegar a Santiago!! Abrazar al apóstol y dar las gracias por tantas cosas! Y en la plaza, sentir de nuevo la emoción que experimentamos el año pasado. Pero mientras me lleno de pensamientos optimistas, no puedo evitar recordar las cruces que hemos encontrado por el camino, de personas que no lo han podido acabar. Algunos de ellos habían venido de tan lejos! Y me los imagino cuando empezaron su camino, esperando, también, llegar a la plaza y abrazar al apóstol.


miércoles, 8 de julio de 2015

TORRES DEL RIO - LOGROÑO


Sortim molt aviat de Torres del Rio. Encara és fosc. Passem per la botiga d'ahir a comprar alguna cosa per esmorzar. No dorm mai aquesta bona dona? A la sortida del poble, ens envaeixen els mosquits. Centenars de mosquits que sembla que vulguin retenir al peregrí perquè es quedi una miqueta més al poble. Veiem la sortida del sol mentre caminem.

Aquest últim dia de camí comença amb una bona pujada, però que ben aviat es convertirá en una baixada fins arribar a Logroño. Desenes de papallones ens donen la benvinguda a la ciutat. Els peus em fan mal però me n'adono just a l'arribada, quan  trobem una Font on posar-los en remull.
Atravessem el pont que ens portara cap al centre de la ciutat i busquem l'alberg. Decididament, no anirem a l'alerg que haviem escollit. Fa por, i pudor, i és engoixant i una mica depriment. Probem en un altre que no queda lluny del primer. Ens posem d'acord per quedar-nos aquí. De mica en mica ens anem trobant amb molts dels peregrins que ens hem anat trobant pel camí. Quina alegría!! La Francesca, la nostra amiga italiana ens vol fer el dinar. Un plat de pasta! Anem a comprar els ingredients. A mida que la Francesca va cuinant, la inmensa cuina queda perfumada d'una deliciosa olor del sofregit dels macarrons! Avui dinem contentes, totes cinc, a la cuina de l'aberg, compartint pensaments del camí. Migdiada i a sopar de pinxos a la Calle del Laurel! Quin ambient! Però a les 10 hem de ser a l'alberg perqué si no ens tancaran fora. Aquí a les deu, la carrossa es converteix en carbassa?? Aprofitem per fer reunió de dones al lavabo quan els llums s'han apagat. Després, reunió de veïns de llitera, a les fosques quan tothom dorm... una miqueta de vi per celebrar que, una vegada més, haurem acabat una altra etapa del camí, contentes i sense que s'hagin produit incidents.
Em tombo al llit i em costa dormir. Penso... i  ara qué? podrem tornar? Recordo molts dels grans moments viscuts aquesta setmana i de tant en tant se'm posa la pell de gallina. Somric per mi. Deixo que em caigui alguna llàgrima. Recordo la gent que hem deixat pel camí, em passen pel cap els ángels que hem trobat....o potser ens han trobat ells a nosaltres? I sé que, el camí és la vida! Tothom diu que el camí enganxa, i jo, en dono fe. Estic enganxada al camí. Estic enganxada a la vida.

Salimos muy temprano de Torres del Rio. Todavía está oscuro. Pasamos por la tienda de ayer a comprar alguna cosa para desayunar. No duerme nunca esta señora? A la salida del pueblo nos invaden los mosquitos. Centenares de ellos que parece que quieran retener al peregrino para que se quede una poco más en el pueblo. Vemos la salida del sol mientras caminamos. Este último día de camino empieza con una buena cuesta, que pronto se convertirá en una bajada casi hasta antes de llegar a Logroño.
Decenas de mariposas nos dan la bienvenida a la ciudad. Me duelen los pies, pero me doy cuenta de ello justo antes de llegar, cuando encontramos una fuente para ponerlos en remojo.
Atravesamos el puente que nos lleva al centro de la ciudad y buscamos el albergue. Decididamente, no iremos al que habíamos escogido. Da miedo, y huele mal y es asfixiante y un poco deprimente. Probamos en otro albergue que no queda lejos del primero. Nos ponemos de acuerdo rápido para quedarnos aquí. Poco a poco van entrando peregrinos que nos hemos encontrado durante el camino. Qué alegría! Francesca, nuestra amiga italiana se ofrece para hacernos la comida.  Un plato de pasta!  Vamos a comprar los ingredientes. Mientras Francesca va cocinando, tota la cocina queda perfumada de un delicioso olor  a sofrito de macarrones! Hoy comemos las cinco, muy contentas en la cocina del albergue, compartiendo pensamientos del camino. Siesta y a cenar de pinchos en la Calle del Laurel! Vaya ambiente!! Pero a las 10, tenemos que estar en el albergue porqué si no nos van a dejar fuera! A las 10 la carroza se convertirá en calabaza? Aprovechamos para hacer reunión de mujeres en el baño, cuando las luces ya se han apagado. Después reunión de vecinos de litera, a oscuras, cuando todo el mundo duerme.... un poco de vino para celebrar que, una vez más, hemos terminado otra etapa del camino. Contentas y sin que se haya producido ningún accidente.
Me tumbo en la cama y me cuesta dormir.  Pienso... y ahora qué? podremos regresar? Recuerdo muchos de los grandes momentos vividos estos días y de vez en cuando se me pone la piel de gallina. Sonrio para mi. Dejo caer alguna lagrima. Recuerdo la gente que hemos dejado por el camino, se me pasan por la cabeza los ángeles que hemos encontrado... o nos han encontrado ellos a nosotras?.... Y sé que el camino es la vida! Todos dicen que el camino engancha y yo doy fe de ello. Estoy enganchada al camino. Estoy enganchada a la vida.

LIZARRA - TORRES DEL RIO


Aquesta nit he dormit malament. Poques hores i amb malsons. Ahir em vaig carregar a l’esquena amb experiéncies d’altres persones.  Sóc així: com una esponja. Em vaig adormir angoixada i m’he despertat potser encara pitjor. Amb por de no poder acabar el camí si no se’m passa el mal estar que porto a dins. Sortim d’Estella i a pocs quilometres parem a una font que treu, de la banda esquerra vi, de la dreta, aigua. Fem fotos, i tots, probem de la banda esquerra… bo. Contimuem el camí. I jo m’estic carregant encara més. A més em fa mal el genoll. A mig camí parem a reposar a un bar. Aprofito per fer-me fregues al genoll. Algú a qui no havia vist mai, em crida pel meu nom i em pregunta quéè em passa. Se m’acosta i sense més em comença a fer reiki al genoll. Amb poca estona el dolor em va passant. Després parlo amb ell. No es dedica al reiki, però si veu algú que està molt carregat l’ajuda… em deu veure carregada pequè em passa la mà per sobre l’ombro dret i sense ni tocar-me sento com tots els mals, de sobte, desapareixen. Em regala una ampolleta d’aigua de Lourdes, població on ell diu ser veí (ves fent glopets diu l’Anna, rient) i desapareix, de la mateixa manera com ha arribat. Passo la resta del camí fresca com una rosa! No en tinc cap dubte. Era el meu àngel del camí. Sense el seu cop de mà hagués deixat el camí aquí mateix.

A Los Arcos parem a dinar. Encara ens falten 8 km fins a Torres del Rio. Aquí ens acomiadem dels amics que hem fet durant el camí. Alguns perquè acaven aquí la seva aventura. Un taxi els espera i ens diem adeu amb pena i abraçades. D’altres perquè demà volen continuar des de Los Arcos, com és el cas del tros de pa holandés que es queda per continuar demà des d’aquí. D’altres (valents!) continuen caminant amb nosatres. Me’n vaig plorant. Els comiats són així. Aquella pena d’haver conegut i no saber si tornaras a veure mai més aquella persona. Això, ho decidirà el destí. 

Aquests vuit km que fem tot paint el dinar, sota el sol brillant, esperant que bufi el vent, es fan massa llargs. No hi ha cap ombra. Sota una petita olivera hi trobem dues noies reposant. Sota una altra olivera, un noi dormint. Nosaltres continuem caminant. a 700 m de Torres del Rio, trobem un parc, amb ombres i una font. Aquí perdem la compostura. Ens posem de caps a la font. Rient i jugant i esquivant els mosquits. Llestes i fresques per continuar els 700 m. A Torres del Rio descansem una estona, compartim els 8 km amb els amics que també els han patit i busquem un lloc per sopar. A la botiga del poble trobem més que embotits, tomàquets i pa. Trobem un bonic lloc per descansar. Una dependenta esplendida i encantadora que ens acull com si fossim de la familia i un bonic espai on compartir més experiencies amb pelegrins tot escoltat música d'en Lluís Llach. El dia ha estat llarg i intens i anem a dormir molt aviat.

Esta noche he dormido mal. Pocas horas y con pesadillas. Ayer me cargué a la espalda con experiencias de otras personas. Soy así: una esponja. Me dormí angustiada y desperté todavia peor. Con miedo a no poder acabar el camino si no me recuperaba. Salimos de Estella y a pocos quilometros nos paramos a una fuente que del lado izquierdo brotaba vino. Del derecho agua. Sacamos unas fotos y todos probamos de la fuente, el lado izquierdo… rico!. Continuamos el camino. Yo me estoy cargando cada vez mas. Además me duele la rodilla. A medico camino paramos a descansar a un bar. Aprovecho para hacerme unos masajes en la rodilla. Alguien a quien jamás he visto se me acerca y sin más me empieza a hacer Reiki. Al poco rato, el dolor se alivia. Después hablo con él. No se dedica al Reiki pero si ve a alguien muy cargado le ayuda… me habrá visto cargada porqué me pasa la mano por el ombro derecho y sin tan siquiera tocarme noto que todos los males, de repente desaparecen. Me regala una botella de Agua de Louredes, población donde él vive. "Ve tormando sorbitos", dice Anna riendo! y él desaparece del mismo modo que ha llegado. Paso el resto del camino fresca como una rosa! En los Arcos, paramos a comer. Ahun nos faltan 8 km hasta torres del Rio. Aquí nos despedimos de los amigos que hemos hecho durante el camino. Algunos porqué acaban aquí su aventura. Un taxi les espera i nos despedimos con pena y abrazos. Otros porqué mañana quieren continuar des de los Arcos, como es el caso del trozo de pan Holandés se queda para continuar mañana desde aquí. Otros (valientes) cotinuan caminando como nosotras. Me marcho llorando. Las despedidas son así. Aquella pena de haber conocido y no saber si volveras a ver a aquellas personas. Esto lo decidirá el destino. Estos ocho km que hacemos mientras digerimos la comida, bajo el sol brillante, esperando que sople el viento, se hacen demasiado largos. No hay ni siquiera una sombra. Bajo un pequeño olivo encontramos a dos mujeres descansando. Bajo otro olivo a un hombre durmiendo. Nosotras continuamos caminando. A 700 m de Torres del Rio, encontramos un parque con sombras y una fuente. Aquí perdemos la compostura. Nos ponemos de cabeza a la fuente. Riendo y jugando. Esquivando los mosquitos. Preparadas y frescas para continuar los 700 m. A torres del Rio descansamos un rato. Compartimos el recuerdo de estos 8 km con los amigos que también han sufrido y buscamos un sitio para cenar. A la tienda del pueblo, además de fiambres, tomates y pan encontramos un bonito lugar para descansar. Una tendera atenta y acogedora que nos atiende como si fueramos amigas de toda la vida, un bonito espacio para compartir mas experiencias con peregrinos. El dia ha sido largo e intenso. Nos vamos a dormir temprano.



PUENTE DE LA REINA - LIZARRA



Hen sortit després d’haver esmorzat alguna petita cosa a l’alberg. Els nostres companys d’habitació, amb qui ahir vam compartir una escapadeta per fer fotos a Puente de la Reina anaven a esmorzar en algun bar. Hem començat el camí, soles, com cada dia. Fent fotos a la sortida del poble, parlant, rient, i sabent que ens esperen només 22 km fins arribar a Estella. Fem una parada per tornar a esmorzar, aquesta vegada, seriosament, a Lorca. Hem trobat estrany no haver-nos trobat amb ningú del dia anterior. Pensem que van més enrera, però amb una trucada ens fan saber que van tots per davant nostre. Què ha passat? tant de temps hem perdut esmorzant? …. potser si. Aquí no mirem rellotges. El temps passa com vol. Sense control. Lent a estones. Però rapidíssim sovint. De Lorca fins a Estella, a part d’una petita pujada, ja tot ve de baixada. Després de preguntar a la senyora del bar, amb l’esperança de que ens digui que si, si trobarem alguna hombra, ens desanima saber que, fins i tot, potser patirem de més estones de sol encara. Ei! Però què passa? El camí ens regala un bon sol i no ho sabem valorar? Vaaa! aprofitem-lo, que si a l’agost ens plou, després el trobarem a faltar!

A l’arribada a Estella, un dels nostres companys d’habitació d’ahir ens ve a esperar per guiar-nos fins a l’alberg. Quin detall! ens acomiadem aquí de la mare i una de les dues nenes. La gran s'ha agoviat i ha deixat el camí a la meitat. Tornen cap a casa. Sap greu. 
Aquí a Estella, hi ha unes piscines d’aigua salada. Aprofitem per anar-hi a posar, alguns els peus, algúns fins i tot el cap. En sortim com nous i amb ganes de compartir el sopar. Després del sopar, se’ns ajunten una italiana maquíssima i un tros de pa Holandés. A part d’altres persones que aprofiten per probar el nostre pacharan mentre passen a saludar-nos! Vespre intens de xerrades, compartint experiències i setiments asseguts mig a les fosques a les escales de l'alberg. Alguns moments de tensió. Després, cap a dormir, els que puguin, compartint habitació i algún sorollet de fons….. shiii! qui ronca? ets tu? caram…. Bona nit!

Hoy hemos salido del albergue después de desayunar un poquito. Nuestros compañeros de dormitorio, con quien ayer compartimos una escapada por puente de la Reina, iban a desayunar en algun bar. Hemos empezado el camino solas, como cada día. Haciendo fotos a la salida del pueblo, hablando, riendo y con la certeza de que hoy nos esperan 22 km hasta llegar a Estella. Hacemos una parada para desayunar bién, en Lorca. Hemos encontrado raro que no nos hayamos encontrado con nadie del dia anterior. Pensamos que van mas atrasados, pero con una llamada nos hacen saber que van por delante de nosotras.Qué ha pasado? tanto tiempo hemos perdido desayunando? …. igual si. Aquí no miramos relojes. El tiempo pasa a  su antojo.Sin control. Algunas veces lento, pero rapidisímo a menudo. De Lorca hasta Estella, a parte de una pequeña subida ya todo viene de bajada. Después de preguntar a la señora del bar, con la esperanza de que nos diga que si, si vanos a encontrar alguna sombra, nos desanima saber que, incluso es posible que pasemos mas ratitos…. bajo el sol! Ei!! pero que pasa? El camino nos regala un sol generoso y no lo sabemos valorar? Vaaa.. vamos a aprovecharlo, que si en agosto nos llueve, lo vamos a echar de menos!
A la llegada a Estella, uno de nuestros compañeros de habiración del dia anterior, nos viene a esperar para guiarnos hasta el albergue. Qué detale! Nos despedimos de la madre con una de las hijas. La mayor se ha quedado a medio camino porqué se ha agobiado. Regresan a casa. Qué pena. 
Aquí a Estella, hay unas piscinas de agua salada. Aprovechamos para ir a poner los pies en el agua, algunos de nosotros, otros incluso hasta la cabeza! Salimos renovados y con ganas de compartir la cena. Después de cenar,  se unen a nosotros una italiana y un trozo de pan Holandés. A parte de otras personas que aprovechan para probar nuestro pacharan mientras pasan a saludarnos! 

Anochecer intenso de tertulias compartendo experiencias y sentimientos en las oscuras escaleras del albergue. Después, a dormir, los que puedan, compartiendo dormitorio y algun ruido de fondo…. shiiiii! quien está roncando? eres tu? pues vaya…. buenas noches!!